El 97% de les persones ateses per les entitats socials a Catalunya tenen problemes d’habitatge. En total, 1,3 milions de catalans viu en un habitatge inadequat -infrahabitatges, en amuntegament o en estructures temporals- i gairebé un milió més ho fa en un habitatge insegur -ocupacions, temporals, amb amenaça de desnonaments o amenaces violentes. A més, 18.000 persones viuen en situació de sense llar i sense sostre.


L’informe INSOCAT 14 ‘Habitatge i exclusió residencial’ recull que la pràctica totalitat de les persones que atenen les entitats socials tenen problemes d’habitatge

 “L’habitatge és avui un motor d’exclusió social de primer ordre. Garantir el dret a l’habitatge, reconegut però vulnerat, és imprescindible. No existeix cap política efectiva de lluita contra la pobresa si no va acompanyada d’una política d’habitatge que en garanteixi l’accés i el manteniment”, ha denunciat Míriam Feu, responsable de l’informe d’ECAS INSOCAT 14 ‘Habitatge i exclusió residencial’, elaborat per l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Barcelona, i que s’ha presentat aquest matí a la seu de l’Associació Benestar i Desenvolupament. 

Els col·lectius més afectats per aquestes situacions són les persones migrades, les famílies amb infants i adolescents, les llars monoparentals i les persones joves soles. Tot i que les dades empitjoren des de 2018, les entitats denuncien que el pes de l’habitatge en l’exclusió social s’arrossega des de fa molts anys i respon a una problemàtica estructural. “Les respostes a la problemàtica de l’habitatge són insuficients i insatisfactòries perquè s’afronta com una qüestió conjuntural el que és una problemàtica estructural”, ha reivindicat Sílvia Laporta, responsable de l’Àrea de Gènere a Prohabitatge.

Més de la meitat de les persones que no poden atendre les entitats necessiten un allotjament, i el 48,6% necessitarien ajudes per pagar el lloguer, una habitació o els subministraments bàsics. Laporta denuncia que, a més, “la Mesa d’Emergència està trigant fins a dos anys a atendre les persones que els arriben, no són terminis d’emergència”. Un 50% de les entitats especialitzades en habitatge té persones que no pot atendre. Malgrat les restriccions i dificultats que va comportar la covid-19, el 2020 un 54,5% de les entitats van atendre més persones que el 2019.


Les entitats socials reclamen mesures encaminades a l’augment del parc d’habitatge accessible, la millora de la regulació i la protecció dels col·lectius més vulnerables

Entre les principals problemàtiques que les entitats veuen en el seu dia a dia destaquen el lloguer i relloguer d’habitacions, el fet d’haver de compartir habitatge de manera forçosa i la persistència i l’amenaça de desnonaments, així com noves formes de desnonament invisible, l’assetjament immobiliari latent, les ocupacions estigmatitzades, el racisme immobiliari i el fet d’haver de viure al carrer de manera crònica o intermitent. “La pobresa i l’habitatge generen molta angoixa i molt de patiment a les persones”, ha lamentat Ferran Busquets, vocal de pobresa d’ECAS. Les entitats consideren que les problemàtiques que més afecten i més s’han agreujat arran de la covid són els desnonaments del lloguer i el relloguer d’habitacions, tot i que també s’han agreujat els casos de situació de carrer intermitent.

L’informe revela també que el 80% de l’acció social a Catalunya està vinculada a problemes d’habitatge, i constata que els problemes vinculats a l’habitatge afecten la forma i possibilitats de l’acció social de les entitats. Una afectació que el 94% de les entitats creu que es produeix en les seves entitats. Les entitats, a més, denuncien que no tenen eines per fer-hi front i que les que tenen són inadequades.

Les entitats socials reclamen augmentar el parc d’habitatge accessible incrementant l’habitatge protegit, destinant l’1% del PIB a polítiques d’habitatge, comprant i captant habitatge privat, dotant de més recursos la Mesa d’Emergència i atorgant ajuts al lloguer. Paral·lelament, reclamen millores en la regulació: sancions als grans tenidors que no compleixin amb les seves obligacions en relació a contractes de lloguer social, un reforç del paraigua jurídic per preservar la funció social de l’habitatge, l’abordatge del sensellarisme a través de l’estratègia aprovada per al 2021-2024, l’aplicació sense restriccions de l’empadronament, i instruments i incentius fiscals.

També demanen actuacions concretes encaminades a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, com les persones migrades -a qui cal garantir l’acompanyament mentre no es derogui la llei d’estrangeria-, la gent gran i la joventut -a qui cal oferir habitatges d’ús social lligats a moments evolutius clau-, les famílies monoparentals i infants -a qui cal garantir habitatges d’emergència en condicions adequades-, i les persones amb problemes de salut mental i discapacitat -per qui cal reservar parc públic, suport i assessorament per prevenir abusos i discriminacions. “Cal política pública centrada en recuperar la funció social de l’habitatge”, ha reivindicat Sílvia Laporta.

Informe complet INSOCAT 14, ‘Habitatge i exclusió residencial’ (PDF)

[Foto de Kayley Dlugos a Pexels]