Quan un espai és realment comunitari i inclusiu?

Els espais físics tenen un paper fonamental en la construcció de comunitat i la promoció de la inclusió social. Més enllà de ser contenidors d’activitats, els espais poden esdevenir motors de transformació social si afavoreixen la trobada, la interacció i el sentiment de pertinença. No n’hi ha prou amb obrir portes: perquè un espai sigui realment comunitari, cal dissenyar-lo amb criteris que garanteixin la seva obertura i la seva capacitat d’acollida.

Fa 40 anys, un grup de veïns i veïnes de Sant Boi van ocupar un edifici d’habitatges abandonat i el van convertir en un espai comunitari viu, que amb el temps s’ha consolidat en el que avui és la Fundació Marianao. Aquest espai ha crescut i evolucionat, però manté l’essència d’un lloc obert, on la comunitat conviu i participa activament. Aquesta experiència ens ha permès entendre què fa que un espai sigui realment comunitari i inclusiu.

1. L’arrelament al territori: sentir-se part de l’espai

Un espai comunitari ha d’estar connectat amb el seu entorn i amb la vida de les persones que hi viuen. Quan la comunitat ha participat en la seva creació, en la seva gestió o en la seva evolució, es genera un sentiment de pertinença que el fa viu i significatiu. La història d’un espai i la implicació de la comunitat en la seva consolidació afavoreixen que les persones el sentin com a propi i el cuidin.

2. Un espai obert a la diversitat de perfils i necessitats

Perquè un espai sigui realment inclusiu, ha d’acollir persones amb realitats diferents sense segmentar ni etiquetar. No es tracta de crear llocs exclusivament per a col·lectius vulnerables, sinó de construir espais oberts on persones amb diferents necessitats i interessos puguin conviure i interaccionar. L’objectiu és trencar la dinàmica assistencialista i promoure la participació de tothom, independentment de la seva situació social.

3. Relacions horitzontals i convivència basada en el respecte

Un espai comunitari no pot reproduir jerarquies que limitin la interacció entre les persones. L’aprenentatge i la convivència es donen quan es creen dinàmiques d’intercanvi on totes les persones, independentment de la seva edat, procedència o condició social, poden compartir experiències des del respecte i l’equitat. L’intercanvi intergeneracional i intercultural enriqueix i dona valor als espais comunitaris.

4. Espais polivalents i compartits: tot és de tothom i res és de ningú

Els espais comunitaris han de ser polivalents i compartits, on no hi ha espais dedicats a un grup exclusiu, sinó que tothom té l’oportunitat d’usar-los i aprofitar-los segons les seves necessitats. Aquesta flexibilitat permet que l’espai sigui viu i dinàmic, adaptant-se constantment als canvis i a les demandes de la comunitat. Així, es fomenta el sentiment de col·lectivitat i la idea que tot és de tothom i res és de ningú.

5. Més enllà de l’ús de l’espai: generar dinàmiques comunitàries

Un espai per si sol no genera comunitat si no hi ha una estratègia per dinamitzar-lo. No n’hi ha prou amb obrir un equipament si les persones que hi arriben no tenen oportunitats de trobada, d’intercanvi i de participació real. Per això, és essencial fomentar activitats, espais informals de diàleg i mecanismes per escoltar les necessitats de la comunitat i adaptar l’espai i les seves accions a aquestes demandes.

6. Les persones també fan l’espai: hospitalitat, calidesa i bon tracte

A més dels aspectes físics, les persones que gestionen i ocupen l’espai són clau per a la seva inclusió. Un espai comunitari ha de ser accessible no només físicament, sinó també emocionalment. Les persones han de sentir-se benvingudes, i aquest acolliment es reflecteix en la actitud, en els somriures, en la disponibilitat per ajudar-se mútuament i en la creació d’un ambient de bon humor i amabilitat. L’hospitalitat, el bon tracte i la calidesa en l’acollida fan que tothom se senti part de l’espai. El color, la il·luminació i el mobiliari també hi juguen un paper fonamental per transmetre aquesta sensació de benestar i pertinença.

Un espai comunitari no és només un edifici: és un entorn viu que es construeix amb i per a les persones. Perquè sigui realment inclusiu, cal superar la visió assistencialista i apostar per models oberts, flexibles i connectats amb la realitat de la comunitat. No n’hi ha prou amb tenir un lloc físic; allò que el fa viu són les relacions que s’hi teixeixen, la diversitat que hi conviu i el sentiment de pertinença que genera. Construir espais així és una responsabilitat col·lectiva: institucions, entitats i ciutadania han de treballar conjuntament per fer d’aquests llocs veritables motors de convivència i transformació social. Quan un espai es construeix entre totes les persones que el viuen i el senten com a propi, es converteix en comunitat.